26/11/18

Ibi amb els Mataos

¡¡¡ Qué larga se hace la espera cuando tienes ganas de hacer una ruta !!! Hacía algo más de dos meses que se programó la ruta de Álvaro por Ibi y se me ha hecho eterno; siempre ocurre cuando sabes que es buena, de las otras ni te acuerdas. Rebusquen en sus recuerdos amorosos y verán que es así, salvo que sufran de estrés postraumático fruto de un exceso de alcohol en un sábado por la noche y exceso de realidad el domingo por la mañana.
Y es que Álvaro es un amigo de “Los Mataos” que nos ofrece sus sendas y trialeras dos veces al año, organizando siempre rutas muy divertidas en las que no coge asfalto ni para ir a comprar el pan, baja en tirolina desde su balcón.
Esta vez tocaba visitar la zona de Onil, ya conocida por nosotros pero siempre muy entretenida, todos los años la visitamos y lo pasamos genial.
Y ante la expectativa creada, nueve “Mataos” acudieron puntuales a su cita…..bueno, no del todo, el Friky Supremo llegó tarde y caliente, pese a los cinco grados de temperatura, por expedición de receta del señor de verde tras descuido en la renovación de licencia. Seguro que no le vuelve a pasar en los próximos diez años, lo que dura la vigencia de la misma.
A todos nosotros, además del anfitrión, se unieron Rafa y Leo, dos bikers entusiastas y amigos de “Los Mataos”, un gustazo poder contar con ellos en las grandes citas. El primero todavía víctima de un fuerte resfriado, aprovechamos sus visitas para ponerlo en forma; el segundo víctima de una falta de plan, que siempre ofrecemos con alegría a cambio de su sabiduría y conocimiento. Podría escribir una enciclopedia de trialeras, la Trialeopedia.
Salimos del Parc de les Hortes a poco más de las ocho, con un frio interesante, sobre todo para los descuidados que llegaron con traje de verano, verán cómo no olvidan consultar las páginas meteorológicas para la próxima vez. Si sobreviven a la pulmonía, claro está.
Afortunadamente para ellos, la ruta empieza fuerte, subiendo en dirección al Lavadero con buenas rampas que pronto hacen entrar en calor antes de internarnos por el Barranc dels Molins, sobre cuyo lecho vamos ciclando con un frio que se las pela. El barranco es entretenido y enteramente ciclable si tu manillar no pasa de 72 cm…… con 73, ya no pasas por una estrecha pasarela de madera que allí se encuentra. Para que luego digan que el tamaño no importa.
Acabamos saliendo a pista y seguimos remontando tras desvío a la derecha, en tramo cuyas rampas cada vez se hacen más fuertes y no dejamos de quedar impresionados ante la vista de alguna senda que por allí sale.
Y allí íbamos, gritando y burlándonos los unos de los otros, como siempre, hasta que Álvaro nos recomienda apretar el paso y bajar la voz para no despertar al vecino de la garita, que tiene mal genio. Ricardo ya había tenido bastante con una prescripción.
Llegados a un Mas cuyo nombre tiene ascendencia marroquí, cogemos la primera senda del día y que fue la gran sorpresa del día puesto que no la conocíamos. Tiene un inicio algo técnico, mucho más por la humedad de la piedra, para entrar después en senda ratonera, divertidísima y llena de curvas que nos dio un gran subidón antes de llegar junto al “aljibe del peluquero de hombres”, donde tuvimos que parar un ratito para que Rafa metiera cámara a su Plus, que había rajado. Hace unos años se le metía un decodificador.
Divertido descenso por el Barranc de Santa María y giro a la derecha hasta la Venteta dels Cuernos, donde volvemos a territorio abierto que nos permite hablar con más claridad del no transcurso de la ruta por el paraje de la fuente de color encarnado.
Nos internamos en la sierra de Onil, directos al famoso cruce de cuatro caminos para dirigirnos hacia el Alt del Palomaret, a cuyo pies hemos de parar otra vez porque Clemente va muy flojo de aire, asunto que no se arregla comiéndose una fabada sino metiendo cámara en el neumático, que va algo destalonado.
Entretenido ascenso a la cumbre, con la famosa curva de izquierdas esperándonos y superándonos por la humedad del terreno. Mucho más divertida fue la bajada, que realizamos por la variante “soft” ante unas piedras que parecían mantequilla y que le dieron emoción al asunto. En el tramo empedrado del final, hubo unos cuantos que acabaron pedaleando con un solo pie, o incluso ninguno.
De ahí nos dirigimos a la Senda Perfecta, divertidísima también, rápida y ratonera, con bonita rampa final. La hicimos al fenomenal ritmo que nos marcaba Álvaro, un lujazo de rueda a seguir.
De retorno al barranc de Monvari y ante la cantidad de charcos que se iban acumulando por el camino, nuestro sherpa propone abandonar la senda por variante que nos lleva y atraviesa rápidamente el Barranc de Tagüenca y nos encara a la senda de subida al DH de Onil, que me encanta, muy bonita aunque ahora algo menos por la irrupción de las máquinas en su inicio. Luego dirán que las bicis erosionan, yo creo que la maquinaria pesada y sus orugas un poquito más.
La senda la fuimos haciendo perfectamente, tras Álvaro y Leo, un biker con más clase que un repetidor de quinto año, incluso en el tramo empedrado previo al desvío realizado para evitar el asfalto, donde paramos en su inicio a reagrupar y coger un poquito de aire. Venía un tramo duro.
Luego resultó que no fue para tanto, sencillamente porque no estaba ciclable para los mortales, que hicimos pie más de una vez por la humedad de la piedra. Leo y yo apenas pudimos intentarlo. Cuenta la leyenda que Álvaro consiguió subirla entera, hazaña digna de récord o de llevar un saquito de arena dos metros por delante. Impresionante demostración.
Reagrupamos arriba y llegaba el plato fuerte del día, el DH de Onil, para lo cual había que pasar otro rampón duro y técnico para el que no me veía con posibilidades dada la experiencia anterior. Se trataba de un ascenso por roca.
Y parece mentira, pero empecé, pasé el tramo inicial que es el más complicado y, cuando ya comenzaba a verme arriba, supongo que me traicionó el entusiasmo y apreté excesivamente los pedales, perdiendo grip trasero y quedándome con la miel en los labios. Me faltó un pelo para llegar arriba, algo de dejaré para días más secos. Ya he subido por ahí varias veces, es cuestión de llegar con fuerzas y tener suerte, tanta como Zidane en una final de Champions.
Al fin llegamos al inicio del DH, que inicié despacio para dar la oportunidad a Álvaro de coger rueda y pasarle por el tramo más complicado. Yo no sé si fue mi falta de paciencia o el desorden de atrás, pero la cuestión es que, ya en el tramo más complicado (tampoco mucho), me vi bajando solo y fue Ricardo quien apareció poco después, por lo que aproveché para llevarlo por pequeño desvío a la izquierda que hace la bajada mucho más interesante.
Reagrupamos en el fondo del barranco del Lobo y reinicié la marcha en cabeza, seguido de Ricardo, dejándonos caer por divertidísimo tramo, muy rápido y con peraltes, que permite darle a la bici toda la velocidad que uno quiera, tampoco demasiada en nuestro caso por saber que existe algún que otro salto camuflado que pretendíamos evitar. Lo pasé genial en este tramo, una pasada poder coger rápido los peraltes.
Acabamos en lecho rocoso en el que rápidamente hay que prepararse para corto ascenso técnico que realicé, se me suele dar bien, hasta arriba, donde puedes esquivar unas rocas por la derecha justo antes de salir al asfalto.
Iniciamos el descenso por carretera pero, muy rápidamente, nos internamos a la derecha por senda que te recibe a lo grande, con un buen tobogán y después rampón de la muerte, duro, duro y con un puntito técnico al inicio.
No conseguimos subirlo nadie del tirón, Álvaro falló al inicio, yo en la mitad, de tanto aflojar para coger aire. Es más largo de lo que parece y, tras coger un poquitín de oxígeno, se puede terminar del tirón. Los compañeros fueron llegando con cara de castigo excepto Domingo, que salió muy feliz en las fotos, dándole besitos a su e-bike.
Por cierto, un caso particular el de Domingo, un “Matao” con un corazón que no le cabe y que trata de disimularlo gruñendo pero, no nos engaña, al enano gruñón es al que más se le quiere. No disimules y deja de poner a Marcos como excusa, te vienes con nosotros porque te gusta. Si no estuviera Marcos, veríamos qué te inventabas. Mucho más que amigo.
Una vez finalizado el repecho, corto descenso por senda primero y pista después hasta llegar a la Casa Tápena, que atravesamos para dirigirnos al divertido Barranc de l’Arcada, en cuyo descenso hice recto en curva que obligó a descalar, no a descabalgar.
Entretenido transcurso por su lecho y salida para transcurrir por unos bancales salteados de sendas, la última de las cuales fue divertidísima, de meter plato grande y pedalear hasta morir, enlazando curvas ratoneras a todo trapo mientras vas esquivando pinos. Alguno habrá sufrido sobredosis de resina.

Ya solo quedaba el retorno a Ibi, por tranquila pista que a tramos circula por el Barranc de Gorgàs, algo embarrado y que aprovechó Santa para soltar piernas y dejarnos atrás, lo cual fue objeto de burla en cuanto equivocó el camino, y van tropecientas mil veces ya……en el grupo están los que llevamos GPS y, los que no, que aciertan el camino evitando la trayectoria de Santa, que no da una.
Llegada al pueblo y rápida búsqueda del bar, donde almorzamos de categoría y a buen precio, suponiendo un gran colofón a una divertidísima mañana. 



Todavía quedaba la guinda final porque, en nuestro retorno a los coches, nos salió a recibir el Comité de Bienvenida de Ibi, vestido de rojo y acompañado por la banda del pueblo, que amenizó nuestro paso.
Llegada a los coches y a despedirnos hasta ocasión posterior, que ya va rondando la cabeza del organizador. Volveremos entusiasmados a la nueva convocatoria. Muchísimas gracias, Álvaro !!!

20/11/18

Gran Premi Xest'18. Diumenge

Diumenge el dia de gran de les carreres, per desgràcia, ja estan els tres Mundials decidits i això li resta emoció. L'oratge tampoc ajuda gens ja que marca molta pluja, tot i això estan totes les entrades venudes. Abans d'eixir mire la predicció.... de moment no plou... en teoria comença a ploure a les 11i a l'hora de la carrera de MotoGP es quan mes plourà.
Per si de cas em pose l'impermeable abans d'eixir, son les 8'15 quan em pose en marxa. Per l'autovia no plou fins que arribe a la presó de Picassent. Quan arribe a l'A3 ja no plou i comença la cua de cotxes. Quan aparque son les 9'10. Com ja he vist les paradetes i no tinc que comprar res, vaig directe a la grada i esmorze quan es posa a ploure.

Un tallat calentet i a fer temps fins que comença la primera carrera, ja no plou i la podem vorer tranquil·lament.

El guanyador ha sigut un xiquet de 15 anys, el mes jove de tota la història Can Oncu... te la mateixa edat que el meu fill.... estic fent-me major jajajajajaja.
Pareix que fins i tot el cel s'aclarix un poc i podem vorer també la carrera de Moto2 tranquil·lament.
El guanyador ha sigut Oliveira que deixa la categoria, segon el valencià Lecuona i tercer Marquez que havia caigut anat primer.

Després ve un paró de una hora en que tots bromegem que haurien d'avançar la carrera de MotoGP ja que no plou. Quan ixen els pilots a pista.... comença a ploure.... I QUINA PLUJA!!!!!

Rins s'escapa i quan queden 14 voltes trauen bandera roja i paren la carrera. Creia que ja s'habia acabat i he eixit escopetat, a les 14'45 eixia de l'aparcament. Per l'autovia poques motos.... molt poques.... que raro que no m'adelante ningú. A les 15'40 estic en casa i es quan m'he emportat el xasco.... el meu fill em diu que han tornat a eixir i que ha guanyat Dovi.... MECAGUENLAPUTA!!!!!
Quan han tornat a eixir jo ja estava a meitat camí. En raó no m'adelantaven motos. La veritat es que em sap mal, jo vaig a vorer les carreres. Si ho haguera sabut m'haguera esperat, m'he precipitat per a eixir.... NO TORNARÀ A PASSAR!!!!!
En fi que enguany un any mes, i ja porte 20 anys. Ha hagut de tot en tants anys però esperem que l'any que ve no ploga.

17/11/18

Gran Premi Xest'18. Dissabte

Hui segon dia de Gran Premi. Ahir vaig quedar amb Eduard per esmorzar a Massalavés com tinc per tradició.

Arribe i li demane a la dona taula per a tres. Quan arriba Edu diu que som 6, i al poc ha resultat que érem 7. Per a mi Rabo de Bou.

Los 7 Magníficos.

Quan estem acabant d'esmorzar comencen a caure unes gotes així que eixim ja equipats, però només han sigut uns 10 minuts. Arribem al Circuit sense problemes i aparquem, ens llevem pells.
Una vegada dins em trobe amb el meu germà que ha vingut en cotxe i ha aparcat al circuit també.

Comencen els entrenaments, fins i tot ha hagut un moment que ha eixit el sol i feia una mica de calor i estàvem amb mànega curta. Les poles les han fet Arbolino a Moto3, Vinyals a MotoGP amb caiguda de Marquez i muscle dislocat encara ha eixit i ha donat guerra i Marini a Moto2.

Ens en anem a dinar al restaurant Xinés que hi ha a la part de dalt. Hem eixit passades les 17'15 del bar. Anem a pegar una passejada. Sempre es veuen curiositats com aquest micro.

I com no.... les típiques barbaritats que fa la gent

Un poc abans de les 19'00 decidim anar-se'n cap a casa.... abans de que es pose a ploure. Així que a les 20'00 hores a casa amb el dipòsit ple per a demà que hi ha que matinar i s'espera que caiga el Segon Diluvi Universal.

16/11/18

Gran Premi Xest'18. Divendres

Tot l'any esperant que arribe el cap de setmana del Gran Premi a Xest.... i ha caigut el Diluvi Universal.

La previsió era de pluja i s'ha complit.... com Rafa previsor val per dos.... he anat amb el cotxe. He eixit del poble a les 9'15 i no plovia, però, només eixir del túnel ja ha començat a caure gotes. Per Alberic caia un aigua impresionant, anava a 80, el limpia a tota ostia i no veia res. Entre a Alfarp a esmorzar el típic entrepà de carn de cavall. El bar al que vaig està d'obres i he anat a un altre.

A les 10'45 em torne a posar en marxa, arribant a Xest ja no plovia. Tot i que havien dit que hi havien obres i no es podria entrar en cotxe si que he pogut arribar al parking del circuit. A les grades estaven els Pasteleros.

A les 13'00 hores quan van a començar els entrenaments oficials, comença a ploure de manera intermitent.

Per l'estat de la pista han hagut moltes caigudes davant de nosaltres.

Entre elles la de Jaume Masià que ja venia tocat.

Una de les últimes fotos que li faig a Pedrosa.

Quan s'acaven els entrenaments me'n vaig a la Fira de Mostres per a vorer el Saló Dos Rodes. Quan deixe la cicumval·lació de València caia la del pulpo.... que ha fet desbordar-se un barranc i inundar l'autovia.... si arribe jo soles no passe però com estàvem parats i passant poc a poc si que m'he atrevit.



Una vegada a la fira dine i després veig l'exposició, també m'he comprat uns pantalons vaquers per a moto.... no m'agrada a mi això de comprar coses barates perquè ixen cares però per provar.... 39€ uns pantalons amb proteccions i ja vorem.


Després vaig a Xest, cauen unes gotetes però poc a poc s'agarra.

Així que a les 7'15 m'he cansat i he decidit anar-me'n. Al primer plovia molt però mentre m'arrimava cap a casa cada vegada plovia menys. Fins i tot he vist la lluna per Alberic.... en l'aigua que caia pel matí. Una vegada a casa i com no plovia gens vaig a posar-li gasolina a la moto i ja la tinc apunt per a demà.

10/11/18

Conill Espatarrat

Hui ha sigut la tradicional ruta del Conill Espatarrat organitzada pel Club Ciclista Bocairent. Gran ruta amb el típic festival gastronòmic que només ells saben fer. Ademés hem vist el nou model de tija... no es ni d'alumini ni de carbono, es ecològica. Es l'últim crit.... el de crit te doble sentit que ja s'imagineu quin es jajajaja.

Eixim a les 8'20, no fa mala temperatura per a les dates que estem. Som 12 persones, baixem per la via del Xixarra fins l'Ermita de la Verge de la Llum, creuem la via del tren i continuem pujant per la Foieta dels Carros fins arribar dalt. Continuem pel Camí d'Agres i per la Senda del Cuco i baixem cap a la Font del Patge. Per ací plou una mica però una vegada arribem baix ja no fa res.
Creuem el Barranc del Naixement i ens dirigim cap a Atzeneta, sense parar cap amunt per la Pista de l'Ombria del Benicadell on parem a la creu per a fer-se la típica foto del grup, però abans l'avaria del dia.... intentant apretar el tornillo perquè es baixava la tija i aleshores el tornillo.... crack.... s'ha trencat. Seguint els consells de McGiver l'hem reparat.

Ens fem la foto del grup i continuem.

Continuem per la pista fins la Casa de les Planisses. Allí agarrem la senda i baixem cap a Beniarrés. Allí agarrem el Camí del Barranc del Port fins arribar a Gaianes a les 12 en punt. Abans d'entrar al bar hem millorat el nou sistema de Tija Ecològica per a que aguantara fins arribar al poble.
Com sempre, molt bona gent on el caxondeo reina i les risses son continues.

Comencem....



Un esmorzar-dinar espectacular on hem menjat i sobretot begut tot el que ens ha apetit, tot per 16€. Reprenem la marxa cap a les 15'00 hores pel Camí de la via, cauen unes gotetes però menys que pel matí. Abans d'arribar a Muro ens desviem per la senda del Riu Agres fins la Font del Baladre.
L'únic que ha pogut pujar ha sigut el Molinero, es noten els kw.

Continuem per la via del Xixarra cap a Agres, Alfafara i Bocairent on hem arribat un poc abans de les 17'00 hores.... prèvia estocada dels gallos.
Com sempre, fenomenal ruta amb moltes risses, bon mantell i millor sobre-taula que fan repetir cada any. El perfil de la ruta.

3/11/18

Rallyman

Hui m'he alçat matí per a vorer els entrenaments de les motos i després eixir en la bici, però, els entrenaments s'han allargat per la pluja i quan s'han acabat ja era tard per fer el que tenia previst així que he canviat de pla.
Com l'altre dia vaig pujar la Calvari de Xàtiva pel costat roin, hui he decidit anar altra vegada i pujar pel bo i baixar pel "roin per a pujar"
Mentre estic pujant per La Gaveta m'avança un ciclista "con nocturnidad y alevosia" es a dir sense fer cap soroll i que jo no sabera que venia darrere, no li he pogut tornar la passada baixant el port perquè ell no ha anat cap allí.
Una vegada baix del port, pel Camí la Palla cap a Novetlè i pel Camí la Bola cap a Xàtiva. Puge cap a les Muralles del Castell i es veu el meu objectiu... pujar ahí sense fer peu. Ja se que no ho aconseguiré però anem allà.

Comence a pujar i "la primera en la frente". A la primera revolta peu a terra, estan molt tancades les curves. Només he pogut fer-ne 5 a dretes i una a esquerres i ja quasi dalt.... que ruïna!!!!
Des de dalt la pujada no es veu complicada, jo diria que es un 1% física i un 99% tècnica. Per a Ruben d'Alcoi 100% ciclable jajajajajaja

Una vegada baix pel Camí de Sant Antoni cap a la Cova Negra, mai m'havia creuat amb tanta gent per allí pareixia el Carrer Colón de València. Quan estic arribant a Bellús.... em torna a passar el mateix ciclista d'abans igual.... CAUENLAMARSALÀ!!!! A PER ELL!!! L'he passat arribant a la Casa Roja i amb el cap acatxat i pegant pedals fins arribar al poble on l'he tornat a vorer, jo per un camí i ell per un altre... no se qui serà però m'ha vingut bé perquè així he fet els últims 9 km a tope.
A vorer si la pròxima vegada que vaja a pujar al Calvari aconseguisc fer unes quantes revoltes mes.

2/11/18

Dia de pont dia de moto

Hui per aprofitar el dia de pont.... dia de moto. M'he alçat a les 7'30 i està plovent..... mecauenlamar!!! a les 8'30 ja no plou.... au!!!!!
He eixit a les 8'45, cauen unes gotiues i com tinc quasi mig dipòsit em pose en marxa. A la Font de la Figuera ja no fa res i el piso sec, pare a reposar i fer-me un cafè. Continue cap a Caudete, Iecla i Jumilla. Em desvie per una carretera que pareix abandonada.... creue l'autovia i la via del tren per baix i em trobe un poble amb nom curiós....

Continue un poc avant i arribe a Agramón, son les 10'30, bona hora per esmorzar. Entrepà, olives, beguda i cafè 4€ NOSTAMAL!!!!!

Continue creuant el Riu Mundo, porta prou d'aigua. Hi ha un desviament a l'Embassament de Camarillas

La presa està entre dos túnels.

Carretera tallada no es pot entrar al segon túnel.... ejem ejem...

Continua un camí asfaltat en prou mal estat i he pegat la volta tornant a passar pel túnel que no es pot passar. Continue cap a Las Minas.... estava buscant un desviament per anar cap a unes passarel·les que van per damunt del riu però no l'he vist. Així que he continuat ruta cap a l'Embassament del Cenajo. El que te uns túnels amb un STOP dins.

Una vegada a la carretera Hellín-Elche de la Sierra, tire direcció Hellín i sense entrar cap a Albatana, Montealegre del Castillo i Almansa. Per ací va molt de vent i vaig una mica de costat per a compensar el que m'empenta el vent. Una vegada comence a baixar el Port d'Almansa entra la reserva i pare a la primera gasolinera. Ràpidament em torne a posar en marxa i a hora de dinar a casa.
El mapa de la ruta

1/11/18

Beneixama. Tr Pontal

Carlos m'havia parlat varies vegades d'esta trialera. M'ha passat el track i he anat a vorer pels meus propis ulls com es, per tant, gràcies pel track Carlos.
La ruta es la mateixa que vaig fer amb els Mataos a finals de l'any passat però canviant la trialera final de l'Alt dels 3 Pinets per la de hui del Pontal.

El lloc d'eixida el mateix, baix de l'Alberg de la Talaieta. Hora les 8'15, temperatura..... millor de l'esperada, per Banyeres marcava 2ºC però ací 5ºC. Comence remuntant per la carretera uns 7 km fins arribar a la Senda del Pontal però no, encara no vaig a baixar. Continue cap a l'Alberg de Rita i comença el festival de sendes. Si estiguérem als Pirineus sería una ruta impresionant, ací no ho es menys però no te la mateixa fama. Arribe al Coll dels llops i per davant del Refugi a baixar la Senda del Toll.... no es el mateix baixar-la que pujar-la jajajajaja
Una vegada baix, continue per dins del Barranc del Toll Vell.... no Carlos, tot no es ciclable.

Continue pujant i per un desviament fins la Font de la Duenya.

Continue pujant fins una pista, al poc em desvie i pare a pegar un mos i posar-me les protes, ve la primera baixada tècnica, el Fontipark. Està una mica banyat i he baixat amb precaució, però així tot m'he pegat un bon susto.... baixant la trialera hi ha una curva amb un escaló, m'obric per a traçar-la millor i de sobte m'enganxe amb una rama.... he parat en sec i quan anava a caure cap a l'altre costat no se com ho he fet però m'he agarrat de la mateixa rama que m'havia enganxat. Continue baixant sense cap problema i agarre la Senda de les Bassetes, esta vegada no està banyada i arribe al Barranc de l'Arcada.
Puge un poc i de seguida agarre una altra senda, per dins del Barranc de l'Ombria.

Fins que arribe a la Font del Nano.

I un poc mes avant a la Font de Gamellons.

Puge fins la Casa dels Enginyers i per la Senda del Remallar cap amunt.

Un poc banyada però molt bonica.

Una vegada dalt a la pista, baixe passant per davant del Refugi de Castelló fins el barranc del Toll Vell pel que havia passat fa poc. Ara agarre novament el Camí del Pontal i ara si que si vaig cap a la trialera, però abans hi ha una bona pujada amb unes rampes formigonades que tiren cap arrere. M'ha costat molt pujar..... molt. De fet creia que no arribaria, menys mal que anava soles perquè he agarrat un bon "pajaró". El Tio del Mazo m'ha arreat ben arreat. Pareix que el constipat m'ha passat una bona factura.

Un poc mes avant comença la baixada, te molt bona pinta

Es divertida però anava tan cansat que no l'he disfrutat com toca.

Una vegada baix estic a pocs metres del cotxe. Tindré que tornar prompte perquè m'he quedat amb ganes.