31/10/16

Pla de Corrals

Hui a pegar una volta amb la bici. El dia amaneix bé però baixant El Salido hi ha boira, esta foto es baixant a l'Estret de les Aigües.

Però abans he tingut que fer de McGyver. He pegat un bot i he sentit un clock seguit d'uns quants clinck clinck clanck. Pare per a vorer que havia passat i he vist que hi havia un radi trencat. He intentat llevar-lo però no he pogut i com no em quedaven xicles he hagut de lligar-lo amb un tros de fil de ferro que hi havia a terra.

Continue la ruta, quan pedalejava pareixia que estava tot bé però quan no ho feia es tornava a sentir el clinck clinck.... ruidet que farà el del taller quan li porte la bici clinck clinck caja.
Continue cap al Molí de Guarner, Alboi i El Genovés. Continue pel Camí de Barxeta fins arribar a Pla de Corrals. No ho tenia pensat però com es bona hora..... vaig a parar a esmorzar.

No està gens malament l'entrepà de la casa: Llomello, bacon, ceba i ou fregit. Encara que resulta un poc car.... però m'han sobrat cacaus, amanida i beguda. Reprenc la marxa pel Camí de la Pedrera. Després d'estar un bon rato parat hi ha que pujar tranquilet. Aprofite una paradeta per descobrir una bona baixada.... hi ha mes pendent de la que s'aprecia a la foto.

Després torne a parar a una plantació de bolets.... el que passa es que no se si es poden menjar mes d'una vegada.

Continue pel Barranc de l'Aigua, passant abans per l'Alberg de la Bastida. Arribe a Quatretonda, son un poc mes de les 12'00. Continue pel Camí de la Pobla i em desvie pel Barranc de Torrella fins arribar a Benigànim. Continue pel Camí de Bellús fins arribar a les Comportes i baixe pel Camí dels Banys fins arribar al poble. Continue pel Camí de l'Olleria i després pel Camí de la Garrofera fins arribar al Poliesportiu i per darrere del poble cap a Caputxins i a casa amb quasi 60 km.
Hui mes que ruta de rock&roll era ruta de rithm&blues.... dit d'altra manera.... rallyman total. El perfil de la ruta.

30/10/16

Benasau

Hui ruteta amb la moto. Ultimament la gent de l'Olleria em sorprén..... ja no van totes les setmanes al mateix lloc i estan variant un poc. Hui hem anat a esmorzar a Benasau.
Com eixim tard no queda altre remei que esmorzar a llocs que estiguen prop, de totes maneres hem fet una volta molt xula.
Anem pel lloc de costum a baixar el Port d'Albaida cap a Muro i per l'autovia dels semàfors cap a Benilloba. Hem adelantat a unes motos dalt del port i com anem pels semàfors abans d'arribar a Benilloba els tornem a adelantar. Una vegada a l'encreuament anem cap al Revolcat i al Barranc de la Batalla ens desviem cap a Benifallim, Penàguila i de seguida arribem a Benasau.
Fa molt bon oratge, les carreteres espectaculars sense curves banyades i bon solet. Així que esmorzem fora.

 L'entrepà de la casa molt bo.

Després de l'esmorzar reprenem la marxa cap a Gorga, Benimarfull, Muro, Beniarrés, Castelló de Rugat i casa. El mapa de la ruta.

23/10/16

Aiora

Hui li ha tocat el torn a la moto. El dia amaneix amb molta boira, així que canviem de ruta i en lloc d'anar cap abaix.... anem cap amunt.
Després d'un poc d'autovia anem cap a Enguera i Aiora. Teníem previst anar a un altre lloc però ens hem trobat una part de la carretera abans d'arribar a Aiora prou banyada i hem tardat mes del que esperàvem.
Per tant hem parat a Aiora a esmorzar a les 10'20. L'entrepà era prou gran. No ha estat gens malament.

Reprenem la marxa i anem direcció Almansa, La Font de la Figuera i Ontinyent. Creia que aniríem a fer un barranquet però hem tirat cap a casa. També està bé arribar prompte a casa. Hui la moto ha complit un any de vida. S'ha portat molt be, al final no he arribat als 20.000 km

Bona ruteta amb un dia de molta boira.

22/10/16

Conill espatarrat

Hui ruta ciclo-gastronòmica amb la gent del Club Ciclista Bocairent. Una imatge val mes que mil paraules.

El dia amaneix clar a Bocairent. Baixem per la via i arribant a Alfafara comença la boira.

Quelo punxa i jo em quede amb ell, reprenc la marxa i passat el Mas del Batle agarre al grup. Continuem pujant cap al Pla dels Carros i baixem per la Senda dels Enginyers.

Este tram molt xulo amb la boira.

Una vegada a l'antiga carretera es reagrupem. Continuem pel Barranc del Naixement, el Molí de Martinez i per la carretera fins Atzeneta. Continuem per la Senda de la Nevera fins eixir a la pista forestal fins arribar a la creu.

Fantàstiques vistes, hui la boira regalava moltes instantànies espectaculars.

Uns quants baixen per la senda de les fonts, jo continue pujant cap amunt amb uns quants mes..... molta pujada. La majoria de gent baixa per la Senda del Margalló, jo baixe per la Senda de la Gota.

Empalme amb la senda per la que venen els altres i continuem. Una vegada baix es reagrupem per baixar a Beniarrés i pel Camí dels Ginestars fins arribar a Gaianes. Deixem les bicis a la cotxera del bar. Que xulà!!!!!

Sobre les 12'30 s'asemtem a la taula que ja està preparada.

De seguida trauen el dinar.

També han tret algo de pollastre. Érem 21 i deurien d¡haver tret algun altre conill o pollastre perquè uns quants ens hem quedat amb fam i ens hem demanat uns entrepans per a repartir-los.

Després el postre..... i els "cafeses"

Ací hi han diners.....

Una foto de tot el grup a l'eixida del bar.

Son les 15'00 hores.... mes de tres hores parats es molt de temps i després a mi em costa molt arrancar. Continuem pel Camí de la Via. Quan arribem al pont que creua l'autovia, en lloc de continuar pel lloc de costum anem pel Camí d'Alcoi fins Cetla de Nunyez i de seguida per una senda nova. La que va paral·lela pel Riu Agres fins arribar a la Font del Baladre.
Creuem la carretera i eixim a la via fins arribar al poble. A mi personalment me se ha fet llarg. Han sigut 64 km. Estic acostumat a anar soles i quan vaig en gent no puc seguir el ritme, tampoc estic eixint molt i es nota.
Sempre es un plaer eixir amb esta gent.... bones rutes, bona companyia i millor menjar. El perfil de la ruta.

16/10/16

Benirrama

Hui volia eixir amb la moto. Però ahir em vaig pegar una costalada amb la bici i no sabia com estaria hui...... m'he alçat per a vorer com guanyava el Mundial Marc Marquez i tot i que si que em feia un poc de mal tampoc era fort.
Vaig a posar gasolina i després a fer-me el cafè. Ja hi havia gent i diuen d'anar a Benirrama. No havia anat i mai està prop per tornar prompte.... PERFECTE!!!!
Eixim un grup molt nombrós.... 10 motos. Anem cap a Montaverner i pugem el Port d'Albaida, al baixar entrem per Muro.... no se per que sempre es fa esta part si es pot anar dos quilòmetres mes per l'autovia i no passar ni per Muro ni per l'autovia dels semàfors quan anem cap a Benilloba.... en fi...  l'home es un animal de costums.
Continuem cap a Benimarfull i Planes. Quan arribem a la Venda Margarida continuem recte cap a Patró, La Carroja.... no se quants ciclistes hem avançat.... uns 2.367 mes o menys. Poc després de Benialí es desviem i arribem a Benirrama.

Comenten d'esmorzar unes coques que son típiques d'allí.... HOME CLAR!!!!!

Trauen les coques i una serie d'ingredients en unes terrines, apart d'estes dos en hi havien unes quantes mes.... una que picava com la mare que la parit.

Vas posant "mejunje" dins de la coca...

Està boníssim.... jo he menjat una i mitja perquè embafa un poc, però hi ha que en ha menjat tres jajajajaja. També hi havien cacaus i unes bones ensalades, mes begudes mes cafès... 7 € em pareix un preu raonable.
Després d'esmorzar tres decidim tornar directes per arribar abans a casa però eixim tots junts. Tornem pel mateix camí però en arribar a Planes els altres es desvien cap a Beniarrés i nosaltres continuem cap a l'autovia per anar directes al poble.
Ruta curta però descobriment d'un bon bar per anar a esmorzar


Bikerent 2.0

Com sempre.... les cróniques de Carlos son fantàstiques. Així que copie i pegue....


La Bikerent, versión 2.0, reedición del rutón de mi vida, organizado por Rafa y acaecido seis años y medio antes. La ruta más épica de mi vida por mor del recorrido e incluso la lluvia, mi primer día de bici-montañismo, recuerdo que fui mitificando con los años, muy merecidamente por lo que he vuelto a comprobar hoy.
Tras nuestros respectivos accidentes, Rafa y yo llevábamos tiempo hablando de repetirla hasta que llegó el día señalado, seis valientes nos abandonamos en manos de Rafa, y de Pep, al que por fin he conocido tras dos años siguiéndonos por Facebook por recomendación del bocairentino, un gran tipo y un animal del MTB, solo con deciros que fue campeón de España de BMX y que Ricardo ni lo olía en las bajadas, os haréis una idea. Foto hay para que lo comprueben, la única que le pude hacer bajando, porque subió a repetir un paso que asustaba de verlo. Pep, espere que ens tornem a juntar moltes vegades mes !!!
Repetíamos ruta Ricardo, yo y el padre de tan tremenda criatura, cuyo concepto del MTB es, digamos, “diferent”….Bikerent….lo siento, no hay nada más patético como contar una gracia y explicarla, espero me perdonen.
Rafa no entiende de rutas normales, cuando se pone a planificarlas en su cabeza, misteriosamente desaparecen de su mapa carreteras e incluso pistas en buen estado, solo hay sendas en su cabeza y, claro, de ahí ya solo pueden salir rutas auténticas de enduro, con bajadas increíbles y subidas de Juzgado de Guardia. Tómense las cosas con tranquilidad y cálcense unas zapatillas cómodas, las usarán.
Salimos de Bocairent a las 8:20, tras dejar mi coche en la salida del Barranc dels Tarongers, puesto que la ruta no era circular. Variamos el inicio de la subida puesto que Pep se pone al mando del pelotón y nos aleja del pueblo unos cinco kilómetros con el objetivo de hacernos subir por una pista-senda muy chula, con picante, de las que me gustan a mí, con buenas rampas y muchas piedras, de las que te llevan buscando trazadas y levantando el manillar de forma ocasional.
Me dijo Pep, que estaba chulísima de bajada, anotada queda para el día en que pueda “colarla” en una de mis rutas. Fueron 2.5 kms que nos dejaron las piernas calentitas.
Salimos a una pista que nos lleva a la carretera y cogemos la consabida senda que transcurre paralela a la misma, muy entretenida, solo cogimos asfalto para cruzar la carretera, así es la alergia que sienten los locales con el alquitrán.
Nuevamente cogemos pista, pasando junto a la ermita de Santa Bárbara, que dejamos muy pronto a la derecha, para coger otro divertido tramo de senda por la casa Mingolet, cortesía de Pep, que nos ahorra un buen tramo de aburrida pista, la ruta está siendo divertidísima.
Volvemos a la pista y ahora sí, quedamos en ella hasta el camping de Mariola, siguiendo por los bancales de enfrente, en los cuales atravesamos una acequia a pie, todos excepto Pep, es increíble cómo se puede mover tan rápido en la bici en la transición abajo-arriba y no quedar atrapado en el intento. Cómo no, Ricardo probó después, sin éxito, prueba fehaciente de que el resto de los mortales debíamos cruzar a pie.
Volvimos a salir a la pista y, gran sorpresa, nos cruzamos con un grupo de bikers que subían, me fijo en un par de camisetas…..coño, si pone “pro-bikers”…..Chemari !!!!....menuda alegría!!! También llevamos unos meses siguiéndonos por el Facebook pero no habíamos llegado a conocernos en persona, es el padre de unas cuantas rutas disfrutadas con Julio. Nos saludamos, charlamos un rato sobre las rutas presentes y futuras, despidiéndonos hasta un futuro no muy lejano, en el que espero ciclaremos juntos.
Por cierto, perdón al resto de su grupo, tanta ilusión me hizo verle que no tuve ojos suficientes para ver y saludar al resto, como dijeron no hace tanto por ahí, “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”, imaginen una cara compungida a continuación.
Reemprendemos la marcha por la consabida pista que te lleva al Mas de la Foia Ampla, previo paso por la Font del Mas dels Arbres, dejando a la izquierda la extasiante bajada de la Cava Don Miguel, que tantos recuerdos nos trae. La pista va subiendo en pendiente creciente hasta un rellano en el que solemos parar siempre a coger aire. A mí me va sobrando cada vez más ropa, ya me quité el chaleco cortavientos hace rato, esta vez me bajo los manguitos. El GPS de Eli marcaba siete grados en la sombra, así calienta la pendiente.
Tras el reagrupamiento, llegamos rápidamente al Mas, por el que entramos, pasando junto a los caballos más fotografiados del mundo, cómo estarán de acostumbrados a los flashes que incluso te hacen ojitos para que pares a fotearlos, posan y te dejan seguir. Si no lo haces te miran con mala cara, es la fama, que a todos nos gusta.
Y nueva sorpresa, cómo no, tras comentar Ricardo haber visto hacía poco a la mujer de Salva de Los Mataos caminando por la pista, nos encontramos al marido en bici, con un traje del grupo, al que hacía mucho tiempo que no veía ni saludaba.
Gran alegría nos llevamos todos, tanto por verlo como por la sarta de chistes que nos soltó en dos minutos. Descojonados quedamos todos, alguno de los nuestros debería tomar nota y aprender, que veinte chistes suyos no hacen medio de Salva, menos cantidad y más calidad, Julio!!! Comprendo que estés empezando tu carrera humorística, pero es que no te veo progresar y el sangrado de mis tímpanos comienza a molestar…

Por cierto, espero que los cazadores hubieran tomado mucha zanahoria ese día y la mujer de Salva llegara bien al camping, so pena de nuestro compañero, que le envió a zona de caza vestida de camuflaje con intención de cobrar su seguro de vida.
Al menos, algo de remordimiento tuvo, puesto que mucho peor hubiera sido enviarla vestida de conejita….tiros no sé si se hubiera llevado pero hubiera tenido que correr para salvar su vida de una horda de cazadores apuntándola con su otra escopeta.
Nos vino bien el descanso porque, a partir de ahí, comenzó lo duro de verdad, muerto me he quedado al comprobar que solo fueron 2.5 kms, infernales, casi hecho la hiel por la boca.
Lo más duro para mí fue el primer tramo, donde todavía vas con fuerzas y tratas de pasarlo todo. Fue una senda de apenas setecientos metros que cogimos por la derecha, no haciendo la senda de otras veces, que pensaba que era de la muerte hasta conocer ésta.
El gran problema de la senda es que no tiene ningún punto imposible, sino una pendiente fortísima y un grip aceptable, que te lleva a no abandonar y darlo todo hasta el final. Puse pie a tierra dos veces, en una de ellas empujé la bici cuatro o cinco metros, en la siguiente volví a montar donde estaba….pero llegué arriba totalmente reventado, menuda cara les quedó al grupo de bikers que estaba en la pista de arriba cuando me vieron llegar, jadeando como un animal, ni hablar ni saludar podía, muy bestia.

Y todo porque pensaba que seguiríamos por la pista que, con algún paso puntual de bici al hombro, es llevadera, qué iluso!!! Si es Rafa el que planifica la ruta!!! Nos llevó por otra senda criminal en la que me entregué al pateo, no había fuerzas para más alardes. Rafa no hace curvas, diseña las rutas con líneas rectas, enlazando senda tras senda, siempre por lo más corto y duro, menudo festival.
La senda finalizaba en la caseta donde la gente deja sus mensajes, ya a los pies del Montcabrer, siguiendo hacia la Font del Pouet, alternando tramos de ciclables y de porteo.
De ahí atacamos el último esfuerzo, la cima del Montcabrer, también porteando. Eso sí, a cien metros de la cima, encontramos unos arbustos que aprovechamos para resguardarnos y pegarnos un buen almuerzo, al calor de los bocatas que llevábamos, disfrutando de las fantásticas vistas que teníamos. Se distinguía perfectamente el Santuari de la Font Roja !!!

Tras el almuerzo, volvimos a echarnos la bici al hombro y acabamos lo poco que nos quedaba hasta la cima, quedándonos con la boca abierta de las vistas que teníamos al otro lado de la montaña, con Muro de Alcoy, Cocentaina, el Benicadell. Nos hicimos unas cuantas fotos, nos calzamos las protes….y venía lo mejor !!!

El inicio del descenso del Montcabrer lo hicimos en el orden inverso al que deberíamos haber hecho. Dice el buen sentido que los mejores deben salir primero pero, en este caso, viendo la muchedumbre de senderistas que copaban la cima, esperando nuestro descenso cual espectadores futboleros con la boca cubierta de pipas, tendríamos que haberlo hecho al revés.
Lo digo porque fue Pep el primero en bajar, se metió un salto sobre las piedras para empezar, para clavar freno trasero con el que encarar la bici en la curva siguiente y volar hasta el final.
Con la boca abierta nos quedados, los aplausos y vítores fueron la tónica general, hasta que se escuchó un….ahí queda eso, mejoradlo…..glups…..el siguiente fue Ricardo y la gente casi le abuchea por semejante caída de nivel, al resto no nos tiraron tomates y lechugas porque allí no habían. Bajamos todos, pero en triste procesión, con un sensación de paquetes que tardaremos en quitarnos.
Tras este primer tramo, llegamos a otro algo más complejo, que bajamos Pep, Ricardo y yo, cada uno a ritmo y estilo descendente, en mi caso en picado….me hice la bajada completa, tranquilo y a mi ritmo, disfrutándola un montón, soltando un enorme “yija” al final.
Reagrupamos y nos dirigimos a las Penyas Montesas, tras otro pequeño tramo de porteo. La bajada nada tiene que ver con la que recordaba años antes, tiene un delicado escalón de inicio para después coger una recta asfaltada de piedras que te aceleran sobre manera hasta que, de repente, te ves saltando sobre piedras importantes, aflojando y rezando para no coger alguna mal y salir por orejas, so pena de piñote inmenso.
Me calmé y reduje el ritmo, bajando el resto fenomenal, muy divertida la bajada, dejando un paso bastante complejo para otra ocasión, fue ver a Ricardo bajarse de la bici lo que me convenció definitivamente, era un doble escalón con curva a la izquierda y caída muy gorda que no valía la pena. No pensó lo mismo Pep, que nos deleitó bajándosela con una facilidad pasmosa, foteado quedó.

Seguimos bajando, notando un enorme cambio respecto a la primera Bikerent por causa de un incendio posterior, lo que era una bajada plagada de pinos se ha convertido en un cementerio de árboles quemados sobre hierba corta con algún arbusto ocasional, da pena verlo, sobre todo si sabías cómo estaba antes. La senda sigue siendo divertida y técnica.
¿Y dónde sale la senda? Pues a Serrelles, a la dura senda del final, por la que remontamos estando el terreno muchísimo mejor que cuando estuvimos por allí en julio del año pasado. La senda es dura y técnica pero, teniendo más grip, la disfruté muchísimo más, dejándome apenas el final de una subida.
Cayó un paso que no había podido hacer en ninguna de las dos ocasiones previas. Estaba disfrutando muchísimo de la ruta, divirtiéndome sin parar en cada bajada, en cada subida, todo muy técnico.

De Serrelles salimos a la pista que te lleva del Mas de la Foia Ampla al Barranc del Cint, cogiendo dirección a este último para coger la Txeca, trialera muy divertida. Como siempre, Pep y Ricardo tiran delante, bajando yo a mi ritmo, más tranquilo pero disfrutando a tope de la bajada.

Algo menos la disfrutó Rafa, que iba con el pilotito de la reserva encendido desde hace mucho tiempo, provocando el espesor del agotamiento que diera con sus huesos en el suelo, afortunadamente solo fue el golpe y no hubo secuelas. Mañana le dolerá más, en los tristes despertares de los domingos por la mañana, donde los moratones y golpes salen a saludarnos.
Nos quitamos las protes al salir a la pista, disponiéndonos a volver al camping de Mariola a comer. Cómo iba Rafa que le daban rampas solo de intentar quitarse las protes y calzarse las zapatillas. Le ayudamos a estirar y recupera el aliento, quedaba muy poco para un merecido descanso.
La vuelta al camping fue por pista, afortunadamente con poca subida y con alguna que otra bajada, divertida, salpicada de piedras, llegando pronto a la Font de Mariola y su famoso árbol, aprovechando Julio para adoptar un bidón de agua que había quedado abandonado en el lugar. Así de altruista es.
Ya en el camping nos despedimos de Pep, que decide seguir de vuelta a Ontinyent. Nosotros nos pegamos un buen bocata, regado con Coca-cola y zumo de cebada, con cafetito posterior que nos dejó como nuevos. Hora y cuarto que nos devolvió el entusiasmo hasta que Julio comenzó a contar chistes de los suyos, sonando la señal de alarma y volviendo a la bici a toda mecha para cortar las cascada de des-humor.

Está bien que Los Mataos tengamos que sufrir los desvaríos de nuestros compañeros de grupo, pero Rafa no tenía culpa ninguna, en las guerras lo llaman daño colateral….en mi vocabulario solo me sale crueldad infinita. Tanta fue la prisa con que tratamos huir que hubo quien, tras rellenar la bolsa del Camelbak a todo trapo, trató me meterla en la mochila sin taparla, ocasionando un desparrame considerable y la risa general, siendo servidor el que menos se rió, saquen sus conclusiones, acertarán….
Y bueno, tras esta fantástica primera parte de la ruta, muy dura en su inicio, muy disfrutada después con trialeras de gran empaque, venía la segunda, todavía más prometedora puesto que apenas íbamos a subir nada y venían dos trialeras de vértigo.
La primera fue La Mola, que sustituía a la Sarsa de la primera Bikerent. Paramos en su inicio para calzarnos las protes de forma muy acelerada porque el ataque de chistes malos volvió a manos de Julio, nunca vi a biker alguno sacarse la zapatilla y calzarse la prote en un mismo salto, lo que no pueda la necesidad, Rafa….
La trialera está guapísima y causó el entusiasmo general, no es tan montañera como las previas, por lo que es apta para más gente y mucho más rápida, causándome gran satisfacción comprobar que es la misma trialera que hice en junio del año pasado, siguiendo un track de “3enruta”, que me encantó. Apuntada queda puesto que volveremos con todo el grupo.

Tras las risas, alegrías del final, y la foto en la famosa “mola” de piedra, así de ingeniosos son los bocairentinos, salimos a la Font de l’Alboret, donde echamos un trago de agua y cayó nueva foto, preparándonos para la guinda y plato fuerte del día, el barranc dels Tarongers.

Un barranc al que llegas tras dos rampones impresionantes que te dejan tiritando, el primero logré hacerlo porque el lecho es de piedra y hay grip, del segundo hay que olvidarse porque está en un lecho de piedra suelta que no permite agarrar la rueda trasera, máxime cuando llevas un desarrollo muy corto por el calentón de la primera rampa.
Cogemos un poco de aire al inicio del barranc y lo que vino a continuación fueron tres kilómetros de éxtasis total, Dios, cómo lo disfruté. La bajada está chulísima, plagada de piedra y escalones que te va machacando los bíceps hasta el límite de lo soportable, alternando con un curveo constante y alguna zeta muy cerrada, que pasé bien.
A dos tercios del barranco, llegas a una zona arbolada donde la senda se convierte en pista, en la cual paramos Ricardo y yo a reagrupar y recuperar brazos, pensando que habíamos terminado, nos fundimos en un gran abrazo que no hizo sino confirmar la mágica bajada que habíamos hecho, disfrutada hasta límites insospechados.
Ricardo estaba exultante, de bajarla con una rígida con horquilla de muelle y barras plateadas, a hacerlo con su Canyon actual fue la diferencia entre, a duras penas pasarla la primera vez, con el suelo mojado por la lluvia, a disfrutarla como nunca en esta segunda, se escucharon nuestros gritos desde Ontinyent.
Las risas fueron generales al reagrupar, retomando el barranco con la sorpresa de que todavía quedaba un trecho para el final, esta vez fundamentalmente de subida, técnica, guapísima, de las que me gustan a mí y que disfruté un montón hasta salir a la pista final, donde volvimos a reagrupar para ya dejarnos caer hasta mi coche, que habíamos dejado aparcado todo el día a la salida del barranco.
Con él, volvimos los conductores a Bocairent a por el resto de vehículos para retornar de nuevo al barranc a recoger al resto del personal, saliendo dos personas disparadas a casa. Espero que sus mujeres hayan forrado de goma sus rodillos de amasar, hasta los antidisturbios tienen la “compasión” de forrar sus porras….el sábado que viene comprobaremos cual fue el alcance real de las consecuencias.
Fueron 49 kms de puro enduro, con 1.300 metros de desnivel ganados centímetro a centímetro, arrancados en cada una de la sucesión de sendas técnicas que fuimos afrontando, una tras otra, seguidos de unas bajadas maravillosas y de todo tipo imaginable, alargando la sombra épica de la Bikerent, esa maravillosa locura que una vez salió de esa mente traviesa e inquieta de Rafa, que no dudó en incluir todo lo mejor de tan extensa zona, en solo recorrido.

Fue una loca idea recompensada con una ruta que quedará en nuestros recuerdos, una ruta que afrontó sin apenas preparación por cuestiones laborales y de escasez de tiempo libre, que sufrió en muchos momentos, cuando el agotamiento lo alcanzó pero, aún así, siguió con ella, sacrificando su necesidad de descanso por nosotros.
Rafa, mai et podré agraïr prou aquests dies !!!

9/10/16

Una de rallyman

Hui volia eixir amb la bici, les prediccions eren de molta pluja..... no m'alce prompte per si plou i encara que ploga vaig a pegar una volta i m'engorrine.... vaig pensar anit abans de gitar-me.
Hui m'he alçat tard, sense posar el despertador. He eixit passades les 9'30 i no havia caigut ni gota. El cel estava molt negre. Vaig a pegar una volta a l'embassament de Bellús així no estic lluny i en cas de que ploga molt.... sempre estic prop de casa.
Baixe per la via de servei cap a Montaverner, quan creue el Riu Missena em desvie cap al Pla de Missena. Vaig llegir una vegada que era una alqueria islàmica.... però allí no hi ha res que parega islàmic, es prou "modern".
Vaig entre dos barrancs, el de Missena i el de Rafalgani, que es el que creue. Si estiguera ple l'embassament no es podria ja que al GPS em marca que es zona inundable. Continue per l'antic Camí de València, tallat per l'embassament si vas cap abaix. Però jo vaig cap amunt, creue per primera vegada la via del tren, fa poc que ha passat perquè l'he sentit. Passe prop de l'Estació de la Pobla que està en runes. Després passe pel Mas d'Elies i arribe a la carretera.
Com han fet un tram de carretera nova, hi ha una via de servei i l'antiga carretera per on es pot passar sense el perill dels cotxes. Continue pel Camí de la Pobla del Duc, em desvie pel Barranc de Torrella cap a Benigànim. Pegue un mos i un glop a una font del poble..... com tenia que ploure tant.... no he agarrat ni aigua.
Continue pel Camí de Xàtiva i després el de Bellús. Passe per les comportes i per una senda que hi havia vora la carretera ara han fet un camí ample.... ha perdut la gràcia... Continue pel Camí de l'Olleria cap a El Salido. Arribant al Corral de Vidal per la forta pujada em passen tres rallymans i a la primera pedra de la senda..... els quatre parats!!!!!! Bé.... ja que estic parat.... els deixe uns 20 segons i així no tinc que baixar tan espaiet. Reprenc la marxa i uns metres abans d'acabar la senda els torne a agarrar.... crec que ells baixant anaven mes espaiet que jo pujant. Per a que no em molestaren mes em desvie cap a la Font de la Ponta i vaig per dins del barranc. després d'anar cap al Barranc de l'Alegre continue cap a Caputxins i arribe al poble amb 41 km...... i ni rastre de l'aigua brutal que tenia que caure.
El perfil de la ruta.

2/10/16

IV Ruta Adventure Motoclub Nicogass

Ahir es va disputar la 4ª edició de la Ruta Adventure Nicogass. Les altres altres tres no vaig poder participar per diferents motius.... bàsicament perquè no tenia la moto. Aquest any si.
A les 5'30 sona el despertador. Ho tenia tot preparat, menys traure el cotxe per a traure la moto i tornar a clavar el cotxe. Vaig a la gasolinera i pose els parcials a cero.

Arribe tard al poble, ja ha començat a eixir la gent. De seguida ix jo amb Rialles i David. Vaig darrere d'ells fins arribar a Villena.... hi ha una boira molt tancada i no veig un pijo. Vaig amb una ma al manillar i l'altra netejant continuament la visera.
Arribe a Iecla i agarre als que han eixit davant de mi. Els passe però de seguida pare a Fuente del Pino per a fer-me un cafè amb llet i una ensaïmada. Son les 7'20 i fins a l'esmorzar queda molt de temps. Continue la marxa, conec este tram per haver-lo fet l'altre dia i ràpidament passe Hellín.
Tenia pensat parar a Elche de la Sierra a repostar però estan els que he adelantat abans del café així que continue sense parar. Passe per l'Embassament de Fuensanta (crec), volia parar però m'agarren unes motos i no pare per evitar un susto. Continue fins arribar a Yeste. Allí estan Dami, Quelo, Borja, Toni, Pere i el Ventero i ja m'agarre a anar amb ells. De sobte em done conter que a la maleta li falta la tapa.

No m'he donat conter quan se'n ha volat. Continuem per una carretera estreta, pel costat d'un riu i amb un paisatge molt bonic però hi ha molta grava i tens que anar pendent de mirar els montons de terra i no el paisatge. Fa un poc de frescor per allí, es fa una mica llarg fins arribar a l'esmorzar per la tensió en la que anem.

L'esmorzar prou be.

El lloc es bonic, en estiu deu d'estar molt bé.

Fem una pujada cap a pontones molt bonica i divertida i després una baixada espectacular. Parem per a fer-se unes fotos.

 Es creuen uns cervatells per la serra. Arribem a Hornos, província de Jaén. Te bona pinta.

Ací hi ha un altre control de pas. Continuem sense parar. Continuem cap a Orcera, ara ve una altra carretera amb bots i grava.... i a un encreuament.... grava que m'he menjat completament i he estat apunt d'anar a terra.... m'imagine que l'ABS de la moto haurà fet la seua feina, però també he tingut la sang freda de soltar frens i alçar la moto fins que he pogut tornar a frenar i parar. Un bon susto.
Continuem cap a Segura de la Sierra, Siles i Riopar on tenim el dinar.
Arribem a les 13'30. Tenim temps de sobra.... anem a repostar i jo aprofite per a canviar-me i posar-me fresc amb bermudes i espardenyes i es fem una cervesa tranquil·lament.
Després d'esperar un poc als endureros entrem a dinar.


De primer una amanida.... per a cada persona.

Després un poc de carn, postre i cafè.

Reprenem la marxa però hem estat 3'15 hores parats. Es cert que hem estat esperant als que faltaven però es molt de temps. Continuem cap a Ayna, també te pinta de ser bonic. Una foto en record d'una pel·lícula que es va gravar al poble.

Bonic mirador.

Per darrere venen els altres.

Continuem la marxa, ara vaig jo davant. Anem cap a Hellín, Fuente Alamo i Montealegre on hi ha un altre control de pas. decidisc anar jo davant perquè no vull arribar tard al poble. Per ací també vaig passar l'altre dia i conec la zona fins arribar a Caudete. Continue cap a Villena on m'enganye a un carrer i perd un poc de temps. Continue cap a Biar i Onil. Ja comença a fer-se fosc. Arribe al Camping on hi ha un altre control i finalment al poble on arribe a les 20'20.
Sense baixar de la moto continue i arribe a casa a les 20'50 amb 698 km. Des de Riopar fins casa 291'7 km quan ha entrat la reserva.
El mapa de la ruta.

Una dutxa i novament cap a Bocairent per al soparot que ens tenia preparat el Xam. Excel·lent dia, bona ruta, bona companyia, bon oratge, bons menjars, cap incident..... que mes es pot demanar???